Quantes coses hi ha a la vida que són veritat. A vegades fa falta silenci per escoltar-les. Hom tendeix a pensar que el silenci cal construir-lo, i les eines són llocs i camins, màgics, als que arribar en un viatge en solitud.
On és el meu silenci? Quin és el sender que m´apropa a la meva ànima?
La vida, en els seus volts i revolts m´ha apropat i allunyat del silenci. Potser el meu silenci és a les montanyes, vaig pensar un dia que el vaig trobar. Potser el meu silenci és a la fosca nit, en un passeig solitari al costat d´un riu. Potser el meu silenci és en el pont que uneix i separa la terra i el mar.
El silenci és una sorpresa amagada en el bufit d´un moment. Com busques un bufit? Com el trobes?
Diàriament prenc un centenar de decisions buscant aquest silenci: la cuina, la muntanya, la piscina, la bicicleta, el llibre. Però es tant esquiu com la meva decisió.I quan el trobo, que faig amb ell? Com puc deixar que un instant d´inconsciència guii la meva vida conscient? M ´hi aferro com a una certesa, sense saber que és exactament, ni on em porta. Per què el silenci no té paraules però ben cert és que guia el meu camí.
És un far. No, és un antifar que em guia des del darrera cap a un desconegut total.
Alea jacta est! - digué. Només que de vegades m´agradaria que el silenci tingués paraules que iluminessin els meus passos.
Alea jacta est! - i acceptem i assumim el que hem trobat dins nostre.
Alea jacta est!
