
Tots tenim tendència a excitar-mos exageradament, preocupar-mos exageradament, deixar-mos impresionar exageradament per la importància del petit racó de món en el que vivim, i del petit espai de temps comprés entre el nostre naixement i la nostra mort. Tota aquesta excitació i sobrevaloració de la nostra pròpia importància no té res de bó. És cert que pot fer-mos treballar més, però no farà que treballem millor.
Els que es preocupen molt pel seu treball están en constant perill de caure en el fanatisme, que consisteix bàsicament en recordar 1 o 2 coses desitjables, oblindant tota la resta, i suposar que qualsevol dany incidental que es causi tractant d´aconseguir aquestes coses no té importància. No existeix millor profilàctic contra aquest temperament fanàtic que un concepte ampli de la vida humana i la seva posició a l´univers.
Si el nostre bagatge mental inclou les èpoques passades de la humanitat, la seva lenta parcial sortida de la barbària i la brevetat de tota la seva història en comparació amb períodes astronòmics, si aquestes idees han moltedejat els nostres sentiments habituals, ens adonarem que la batalla momentània en que estem capficats no pot ser tant important com per no arriscar-se a fer un pas enrera, retrocedint a les tenebres de les que tan lentament hem anat sortint. És més, si sortim derrotats en el nostre objectiu més inmediat, ens servirà de recolzament aquest mateix sentit de lo momentani.
Si jo tingues poder per organitzar l´educació superior com jo crec que hauria de ser, procuraría que els joves adquirissin una consciència ben viva del passat, que fossin plenament conscients que el futur de la humanitat serà, ben probablement, incomparablement més llarg que el seu passat, i que també adquirissin plena consciència de lo minúscul que és el planeta on vivim,i que la vida és només un incident passatger. I junt a aquests fets, que remarquen la insignificància de l´individu, els presentaría un altre conjutn de fets dissenyats per a grabar a les joves ments la grandesa de que és capaç l´individu, i el convenciment que en tota la profunditat de l´espai estelar no es coneix res que tingui tant de valor.
Una persona que hagi percebut el que és la grandesa de l´ànima, encara que sigui temporal i breument, ja no pot ser feliç si es deixa convertir en un ser mesquí, egoista, atormentat per les molèsties trivials, amb por alque pugui deparar-li el destí. Adonant-se de la brevetat i la insignificància de la vida humana, comprendrà també que en les ments individuals està concentrat tot lo valuós que existeix en l´univers conegut. I comprobará, que aquell la ment del qual és un espill del món arriba a ser, en cert sentit, tant gran com el món.
Bertrand Russel. 1930. La conquista de la felicidad
Allò que m´agradaria obtenir del diner és temps lliure i seguretat.
Bertrand Russel. 1930. La conquista de la felicidad.