Separació, iniciació, retorn.

Un heroi s´aventura des del món de cada dia fins a una regió de poder espiritual. Allí s´enfronta a forces fabuloses, i guanya una victòria decisiva. L´heroi retorna, amb el poder de concedir bendicions sobre els seus companys.


El viatge de l´heroi. Joseph Campbell.

Lo inassolible

Somiar un somni impossible
Batre un enemic imbatible
Soportar una pena insoportable
Anar cap on els valents no s´atreveixen a correr

Corretgir un error incorretgible
Estimar desde lluny.
Provar quan els teus braços estan massa cansats
d'assolir un estel inassolible

Aquesta és la meva busqueda
Seguir aquest estel
No importa no tenir esperança
No importa lo lluny que estigui
Lluitar per lo correcte
Sense dubtes ni pauses.

Estar disposat a marxar cap a l´infern
per una causa celestial.
I sé que hauré estat fidel
a aquesta gloriosa busqueda,
quan el meu cor estigui en pau i en calma
quan em posin a descansar.

I el món serà millor per això,
per un únic home despreciat i cobert de cicatrius
encara esforçant-se amb la seva última onça de coratge
en assolir un estel inassolible.

The impossible dream. Joe Darion i Mitch Leigh. 1972. Cantada per Elvis Prestley 

un gest

Papa se pasó la mano por la mejilla, como consultando con las arrugas.

Ivan Doig. 2011. Una temporada para silbar.

La informació desigual en un mercat.

No va ser fins que un economista anomenat George Akerlof va publicar un article revolucionari al 1970 que la professió se´n va adonar com de profund i dramàtic podia ser el problema.

Akerlof va escollir com exemple el mercat de cotxes usats i mostrava com fins i tot si el mercat és molt competitiu, no pot funcionar si els venedors saben molt sobre la qualitat dels cotxes i els venedors no. Posem un exemple, diguem que la meitat dels cotxees usats a la venta són 'préssecs' i l´altra meitat 'llmones'. Els préssecs valen més per als possibles compradors que per als venedors, diguem 5.000 per als possibles compradors i 4.000 per als venedors. Les llimones són trossos de bassura. Els venedors saben si els cotxes que venen són llimones o préssecs. Els compradors ho han d´endevinar.

Un comprador a qui no li importi fer una juguesca justa,  podria pensar que alguna cosa entre 2000 i 2500 euros seria un preu raonable per un cotxe amb un 50% de possibilitats de ser un préssec i un 50% de ser una llimona. El venedor, però, no s´enfronta a una possibilitat del 50/50: el venedor sap del cert si el cotxe és un préssec o una llimona. El problema és que un venedor amb una llimona et treuria de les mans els 2.500 euros, però el venedor qmb un pressec els trobaria insultants. Si vas oferint 2500 euros, ràpidament descobriras que només les llimones són a la venta. Per suposat pagant 4.005 euros et vendrien els préssecs, però les llimones no desapareixerien, i 4005 euros no  és un preu atractiu per un cotxe  per només 50% de possibilitats de funcionar correctament.

(...) En aquest escenari no hi ha mercat. (...). Si uns en saben més que uns altres sobre la qualitat del producte, els productes de major qualitat no seran bescanviats, o no gaire.(...) Esperaries que els venedors es benefissiessin de la major informació interna, pero de fet no hi ha guanyadors.(...) El mercat hauria d´existir i no ho fa per la força corrosiva de la informació interna.
(...) No només involucra cotxes de segona ma, també l´amoblat dels pisos de lloguer, els restaurants en llocs molt turístics.

Tim Harford. 2006. The undercover economist.

Afecte

Nunca aprecies a alguien de quien no puedas fiarte, le había dicho Cruz. Puede que te consideres un chico listo que puede apreciar a alguien y aún así mantener los ojos abiertos. Pero hay algo relacionado con el afecto, no sé qué es, que distrae la atención.

Takashi Matsuoka. 2006. El honor del samurái.

La distracció dels grans riscos

I si en l'ésser humà hi hagués un circuit de conveniència que fes que no pogués arribar a tenir una consciència real de les catàstrofes inevitables - la mena de tragèdies que passaran, algun dia, sens dubte - fins que passen? Pot ser sigui una valuosa qualitat per viure esquivant la por. O un mecanisme per evitar allò que t'irrita. Al nostre país hi ha terratrèmols, actes terroristes,...: la consciència de control de la crisi deu haver arribat a uns nivells altíssims. Les advertències i les reiteracions de les advertències per prevenir els riscos ho inunden tot. D'una banda, això fa que augmenti la consiciència de crisi fins a uns nivells colossals, i de l'altra, en el moment que un s'atura a pensar sobre tot això comença a considerar-ho com una cosa dels altres. Qualsevol que sigui la situació de perill, ell és l´únic que no s'inclou en el còmput del desastre.

Potser  aquest és el gran problema. Les qüestions irresoltes es van acumulant, i mentre el temps va seguint el seu curs, s'inflen com l interès bancari. Tant si en som conscients com si no, desviem la vista del rerefons del paisatge i, amb el tragí i l'atabalament de la vida de cada dia, distraiem el pressentiment que s´esdevindrà alguna cosa terrible. Bloquegem el pànic de precipitar-nos al desastre amb les inquietuds de les coses immediates i anem tirant endavant com podem mentre deixem pendents les coses que requereixen ser considerades i sospesades.

Kyoichi Katayama. 2006, Japó. L'any de Saeko.

Les xarxes del risc, visió japonesa

A la vida tots sense excepció hem d'assumir riscos. (...). Les empreses no protegeixen els seus empleats del perill. El  Govern va desmantellant la cobertura social dels ciutadans. La cooperació territorial i els vincles familiars s'han fos. El perill, cadascú se l'ha de carregar tot sol a l'esquena.

Kyoichi Katayama. 2006, Japó. L'any de Saeko.

Subtil

Als joves d´avui dia els agrada la maionesa i coses per l´estil, oi? Doncs això es pot deure al fet que han perdut sensibilitat al paladar. Com que estan tensos, ja no perceben els sabors subtils i delicats. Cada vegada els agrada més menjar més dolç, més salat, més àcid. I comencen a preferir els sabors forts, com els dels menjars porqueria o els dels plats combinats. Diuen que es necessita pau i tranquil·litat per assaborir una infusió.

Kyoichi Karayama. 2006. L´any de Saeko

El rencor és un reconeixement del fracàs. Joaquim Fuster

El rencor és un reconeixement del fracàs.

Joaquim Fuster

Extrems

Nunca he abrigado el deseo de acabar con la pobreza o salvar a mujeres caídas. Desconfío profundamente, siempre ha sido así, de quienes quieren hacer estas cosas: por regla general hacen más mal que bien y, a tenor de mi experiencia, su deseo de poder, de controlar a los demás, es mucho mayor que el de cualquier hombre de negocios.

Iain Pears. 2009. La caída de John Stone.

Intolerable

A don Alejo Carpentier no lo conozco. Alguna vez tendré que verlo. Tengo que decirle:

- Mire, don Alejo, yo creo que usted nunca ha de haber oído hablar del Mingo Ferreira. Él es un compatriota mío que dibuja con gracia y con drama. Me acompañó durante años en las sucesivas aventuras de los diarios y las revistas y los libros. Trabajó a mi lado y algo supe de él, aunque poco. Él es un tipo sin palabras. Lo que a él le salen son dibujos, no palabras. Viene de Tacuarembó, es hijo de un zapatero; siempre fue pobre. 

Y decirle:

- En Montevideo, él se ligó varias prisiones y palizas. Una vez estuvo preso durante algunos meses, cerca de un año, creo, y cuando salió me contó que en el lugar donde estaban encerrados se podía leer en voz alta. Era un galpón inmundo. Los presos se amontonaban uno encima del otro, rodeados de fusiles, y no podían moverse ni para mear. Cada día uno de los presos se paraba y leía para todos. 

Yo quería contarle, don Alejo, que los presos quisieron leer El siglo de las luces y no pudieron. Los guardias dejaron entrar el libro, pero los presos no pudieron leerlo. Quiero decir: Lo empezaron varias veces y varias veces tuvieron que dejarlo. Usted les hacía sentir la lluvia y los olores violentos de la tierra y de la noche. Usted les llevaba al mar y el estrépito del oleaje rompiendo contra la quilla del buque y les mostraba el latido del cielo a la hora en que nace el día y ellos no podían seguir leyendo eso.

<< Días y noches de amor y de guerra>> EDUARDO GALEANO

Llibres

Una obra de ficción interesante, por paradójica que pueda parecer esta afirmación, satisface nuestro amor a la verdad, no el amor a los hechos expresados con nombres y fechas reales, sino a esa verdad más elevada, la de la naturaleza y los principios, que es una ley primitiva del pensamiento humano.

James Fernimore Cooper. 1820 - 1822. Early Critical Essays. Extret de: Lauren Groff. 2008. Los monstruos de Templeton.

Ratonera

Y ese silencio, el de su larga pausa mientras digería la información, llenó el pasillo y mi corazón y alma con tal presión invasora que no me dejó respirar.  Yo nunca me clasifiqué a mi misma como las demás niñas. Era diferente, no era de su especie. Nunca pensé que mi futuro iba a ser como el de ellas. Pero ahora sabía que eso era falso, que yo era exactamente como las demás: se esperaba que entregara mi vida a una casa, un marido y unos hijos. se suponía que dejaría mis estudios naturalistas, mi cuaderno y mi amado río. Había algo perverso en toda esa costura y cocina que intentaban imponerme, en esas lecciones pesadas que yo esquivaba y rechazaba. Me entró calor y frío a la vez. Mi vida no estaba junto a mi planta después de todo. Mi vida estaba confiscada. ¿Cómo no lo había visto? Estaba atrapada. Un coyote con la pata en el cebo. 

Jacqueline Kelly. 2009. La evolución de Calpurnia Tate.

Boires

Procurando lo mejor, estropeamos a menudo lo que está bien. William Shakespeare

No dejes de crecer la hierba en el camino de la amistad. Platón

Lo único capaz de consolar a un hombre por las estupideces que hace, es el orgullo que le proporciona hacerlas. Oscar Wilde

Olvido es venganza y perdón, la única venganza, el único perdón. Jorge Luis Borges

El hombre bueno casi siempre se aburre de sus rencores. Pero siempre hay un rencor que confirma la regla. Mario Benedetti

Decisions?

A veces, cuando voy solo a la granja (...) me viene a la mente las palabras de Publio Airo: Amor animi arbitrio sumitur, non ponitur: decidimos amar, pero no dejar de amar. Fue una de las pocas enseñanzas que mi borracho profesor particular me transmitió durante mi infancia en Burlington. Creo que puede aplicarse tanto a Anna como a mi padre, aunque quizá en sentidos opuestos. Jamás podré decidir dejar de amar a Anna; está hondamente grabada en mi corazón, como una veta en la roca de las profundidades de la Tierra. Y, aunque habría preferido no amar a mi padre, no pude evitarlo.

Lauren Groff. 2008. Los monstruos de Templeton.

Avantpassats

A veces nos parece que es imposible avanzar hacia el futuro sin ese peso detrás de nosotros, sin ese peso para ayudarnos a mantenernos derechos, aunque sea imaginario. Y cuánto más nos asusta el futuro, cuanto más complicado se nos antoja, más nos equilibra el pasado. 


Lauren Groff. 2008. Los monstruos de Templeton.

La petjada

Seguí bajando la escalera frontal y miré tras de mí mis propias huellas, que rápidamente se transformaron en charcos de agua someros y con forma de pie. Ante mí se extendía la perfección. ¿Podría resistirlo? ¿Soportaría estropearla con mi presencia?

Sí, podía. Disfrutaría yo sola de ese regalo momentáneo - ese gran regalo del nuevo siglo - durante un minuto más, unos cuantos segundos preciosos, antes de que el bullicio y los gritos y las pisadas de los otros lo estropearan para siempre.

Jacqueline Kelly. 2009. La evolución de Calpurnia Tate

La mentida

Sir Walter Raleigh

(Devon, 1552 – Londres, 1618)
Participà en la colonització de l’Orinoco i la Guaiana. Va estar tretza anys empresonat. Fou executat. És autor d’una quarentena de poemes.

LA MENTIDA

Vés, ànima, hoste del cos,
a tan desagraït comès;
no temis tocar els millors;
la veritat t’ho haurà permès.
Vés, ja que a mi em cal morir,
la mentida fes sentir.

A la cort, digues que brilla
i lluu com fustot corcat;
i a l’església, que predica
el que és bo i no ha practicat.
I si església i cort repliquen
llavors menteix a ambdues.

Digues als potentats que viuen
mercès a les accions dels altres;
si no donen no els estimen,
llur força són guardaespatlles.
I si els arbora la ira
dóna als potentats mentida.

Digues als d’alta condició
que governen tot l’estat,
que llur fi és l’ambició,
llur pràctica la maldat.
I si et volen contestar
menteix-los i els fas callar.

Digues als malgastadors
que, gastant, demanen més,
i que allò que té un més alt cost
només vol un alt elogi.
I si gosen contestar,
la mentida els pots donar.

Digues al zel que vol devoció,
a l’amor que és sols luxúria;
al temps que és sols moció;
a la carn que és pols sa fúria.
I no esperis llur resposta
perquè hauràs de mentir a posta.

A l’edat, digues que es perd;
a l’honor, que sovint muda;
a la beutat, que marceix;
al favor, que prest s’atura.
I quan vulguin replicar
mentides els pots donar.

Digues al seny que desbarra
quan vol ser massa assenyat,
i a l’enginy que s’atabala
per sa escrupolositat.
I quan vegis que repliquen:
les mentides pacifiquen.

A la física pots dir agosarada,
a la traça pretensiosa;
a la caritat que és glaçada;
a la llei que és puntosa.
I en el moment de replicar-te,
tot mentint pots defensar-te.

A la sort digues-li cega;
que decau a la natura;
a l’amistat que és severa;
a la justícia que no fretura.
I si gosessin respondre,
tot mentint els pots confondre.

Digues a l’art que no és sòlid,
perquè varia amb el gust;
al pensament que és estòlid
de tant que vol ser profund.
I si algun dels dos s’enutja,
la mentida te’ls rebutja.

A la fe diques que ha deixat la ciutat;
al camp digues-li com ha pecat;
digues que els homes no tenen pietat;
que la virtut és allò menyspreat.
I si algú gosa replicar
mentides no has d’estalviar.

Així, quan hagis, com t’he dit,
esbombat aquestes coses
-tot i que aquell que ha mentit
mereix la mort deshonrosa-,
que algú vingui a apunyalar-te.
Cap punyal, ànima, no pot matar-te.

(Trad. Francesc Parcerisas)

De la creativitat a la coherència, i torna a començar

Eadulf era realista y pragmático. Aceptaba lo quele habían enseñado y una vez aceptado se adhería a esas enseñanzas sin cuestionarlas y sin desviarse. Era como un barco pesado abríendose camino en el océano. Ella, en cambio, era una corteza ligera, a toda prisa de acá para allá, surcando las olas. ¿Era injusta con él?. De repente, se acordó de una máxima de Hesíodo. Admira el barco pequeño pero pon la carga en uo grande.

Peter Tremayne. 1997. La telaraña

Nosaltres, ells, vosaltres

- En Oriente Medio, debemos entenderlo ya no hay civiles - respondió -. Los terroristas que nos retienen entienden que las armas nucleares no las sueltan contra un ejercito. Sus familias y vecions no son civiles. Nosotros, desgraciadamente, no somos civiles. El grupo Trueno Negro no ofrece la otra mejilla, y no le queda otra alternativa que cumplir su amenaza, que dejó muy clara. Habrán comprendido ustedes la inevitabilidad histórica de su sacrificio.

Julian Barnes. 1990. Una historia del mundo en diez capítulos y medio.

La frontera

hay diez centímetros de silencio

entre tus manos y mis manos

una frontera de palabras no dichas

entre tus labios y mis labios

y algo que brilla así de triste

entre tus ojos y mis ojos

claro que la soledad no viene sola

si se mira por sobre el hombro mustio

de nuestras soledades

se vera un largo y compacto imposible

un sencillo respeto por terceros o cuartos

ese percance de ser buenagente

después de la alegría

después de la plenitud

después del amor

viene la soledad

conforme

pero

que vendrá después

de la soledad

a veces no me siento

tan solo

si imagino

mejor dicho si se

que mas allá de mi soledad

y de la tuya

otra vez estas vos

aunque sea preguntándote a solas

que vendrá después

de la soledad.

Mario Benedetti

Rencor

El hombre bueno casi siempre se aburre de sus rencores. Pero siempre hay un rencor que confirma la regla.

Mario Benedetti

Simple

Convertir lo simple en complicado está al alcance de todos; convertir lo complicado en simple, asombrosamente simple: eso es creatividad.
Charles Mingus

Hay que simplificarlo tanto como sea posible, pero no más.
Albert Einstein.

Quin mal gust de boca

Ai, quin pes tan feixuc als muscles
em fa sentir aquesta gent que treballa
només per assolir un futur sòlid i estable
i que envelleix, neguitejada i recelosa,
davant la persistent maldat dels homes.
Aquesta gent loquaç i adelerada
que, sense esforç aparent,
separa el bé del mal
i amb un índex feixuc i reptador
aplica càstigs i anatemes.
Aquesta gent tenaç, que fa negocis,
i que els defensa amb urc i, a poc a poc,
esdevé lletja i agressiva i trista.
Ai, quin pes tan feixuc,
quin mal gust a la boca.

Miquel Martí i Pol. 1972. Vint-i-set poemes en tres temps.

Vanitat

We probably have a greater love for those we support than for those who support us. Our vanity carries greater weight than our self-interest.

Eric Hoffer

Llar

A su mente acudieron los versos de la Odisea de Homero:

Por mi parte no sé que haya vista mejor para nadie, sea hombre o mujer, que la tierra que tiene por propia.

Peter Tremayne. 1994. Absolución por asesinato.

Beowulf

Tres coses hi ha que sempre amenacen la pau de l´home

i abans de la fi una haurà de decantar son pensament;

o la malatia, o l´edat, o el tall e la venjança

acaba amb l´alè del cos marcat pel destí.

I és per això que per a qualsevol, és el record,

en l´elogi dels qui viuen, que, perdurable, és millor:

guanyat en el món abans de fer-se a la mar,

forjat aquí, davant l´adversitat,

en contra del dimoni: gestes, triomfs.

Que els qui el recordin en respectin el nom

i després d´ells els àngels l´honorin

per sempre i eternament. Aquestes joies eternes

seran sempre per als agosarats.

Els dies passen prest,

i tota l´arrogància de les riqueses terrenes,

els reis ja no hi són, ni els cèsars,

(...) ni els que dugueren a terme les primeres gestes del món

senyorials pel seu viure, famosos a les cançons.

Aquella cavalleria ha canviat, l´alegria ha fugit,

avui la terra domina gent més feble,

(...) Els valents són rars,

tota excel·lència esdevé vella, marcida,

com ara passa amb tot home que és al món;

l´edat li va en contra, el rostre li empalideix

i se li esclarissa el sostre; tingué una colla d´amics

de cases nobles, i sap que ara tots

jeuen a terra. Això apena el seu cap esblanqueït.

Un cop la vida marxa, aquest esquelet minva:

res ja no li dol, ni la carn l´alegra,

no pot moure un dit, ni concentrar el magí.

Anònim. SVIII a SXI. Beowulf. Poema èpic anglosaxó.

Submarins

A falta del control adecuado, el trabajo fluirá hacia el hombre competente hasta sumergirlo

Charles Boyle

Bells mots

Si hom cerqués, per tot el món,

bells mots, molts trobaria.

Són baratets, no costen res,

llur substància sols és vent.

Sir Thomas Wyatt. 1503 - 1542. Epigrama.

Clàudia

(Car el cel no podia sostenir-la, ella plantà en terra ses arrels:)

Des d'aleshores no hi ha hagut mai arbre de més lleuger fullam

que aquest quan hagué pres la carn i la sang de la terra;

així esdevingué subtil i penetrant com la punta d'una agulla.

Cap armadura no li barra el pas, ni les més altes murades.

William Langland. 1362-1390. Piers Plowman

La imaginació

Las Brönte, el mundo imaginado

Una de las sirvientas que trabajó en la rectoria de su padre, una mujer mayor, de pelo recogido - gris plomizo en un moño, y manos blancas, delgadas, dijo una vez: Charlotte era la más inteligente; Emily, la más guapa; y Anne, la pequeña siempre.

Vivieron gran parte de su vida en una casa rodeada de paramos de un verde inapelable, por los que correteaban, ruidosas, inocentes, con sus faldas de vuelo y sus zapatos bajos, negros, casi invisibles. Había un palomar en el que todas las palomas que anidaban tenían nombre: Arcoiris, Diamante, Copo de Nieve... Y a veces, les basaba verlas brillar al sol, aleteando - la mano sobre la cara, haciendo sombra-, para reconocerlas. Allí, una tia soltera o solterona, gobernanta severa, se encargó de inculcar a las niñas el sentido del orden, el deber, la modestia: puntualidad, limpieza y el listado completo y exhaustivo de las buenas maneras.

Jesus Marchamalo y Damian Flores. 2009. 44 escritores de la literatura universal.

La textura dels llibres

El senyor Malik recordava la primera vegada que havia vist un flamenc. Havia estat l´any 1955, just abans que comencés a Estlands High. Els seus pares havien agafat tota la familia per fer una sortida plegats de cap de setmana al llac Borgoria. Quan el cotxe va superar els poc elevats turons i ell va tenir la seva primera vista del llac que s´estenia davant d´ells, va poder veure que la riba sencera estava vorejada de rosa. Amb una simple ullada hi podia veure no tre, ni trescents, ni tres mil sinó un milió de flamencs. No hi havia lloc a la seva imaginació per a tants ocells.

Nicholas Drayson. 2008. Guia dels ocells de l'Àfrica Oriental.

Bondat, bellesa i veritat

Nunca creí que la satisfacción o la felicidad fueran fines absolutos. Es un principio ético que suelo llamar el Ideal de la Piara. Los ideales que iluminaron y colmaron mi vida desde siempre son: bondad, belleza y verdad.

El que hay un límite en la compenetración con el prójimo se descubre con la experiencia. Aceptarlo es perder parte de la inocencia, de la despreocupación. Pero en cambio otorga independencia frente a opiniones, costumbres y juicios ajenos.

Hay sólo dos formas de vivir la vida. Una es hacerlo como si nada fuera un milagro. La otra es hacerlo como si todo fuera un milagro.

Albert Einstein. 1930-1953. Mi vision del mundo.

Privilegiats

Tinc consciència de pertànyer, ni que sigui només pels avenços de la medicina i de la informàtica, a una generació força privilegiada en comparació amb les que l´han precedit. Però ... les generacions que encara ha de venir prodran assaborir-los igual que jo (?).

Amin Maalouf. 2009. Un món desajustat. ¿Som la prehistòria d'una nova humanitat?

Il·lusions

A i B són del mateix color....

Clica per fer-ho gran, imprimeix, retalla i t´ho creuràs

ecologia

Una ciudad como Ankh-Morpork, aun en el mejor de los casos, solo estaba a dos comidas del caos.

Todos los días moría tal vez un centenar de vacas por Ankh-Morpork. También un rebaño de ovejas y una piara de cerdos, y únicamente los dioses sabían cuantos patos, pollos y ocos. ¿La harina? Él había oido que eran ochenta toneladas, y más o menos la misma cantidad de patatas y tal vez unas veinte toneladas de arenque.

Todos los días se ponían cuarenta mil huevos para la ciuad. Todos los días convergían en la ciudad centenares, miles de carros, barcas y barcazas trayendo pescado y miel y ostras y aceitunas y anguilas y langostas. Por no hablar de los caballos que remolcaban aquellos vehículos ni de los molinos de viento... ni de la lana que llegaba cada día, la tela, el tabaco, las especias, el mineral, la madera, el queso, el carbón, la grasa, el sebo, el heno... TODOS LOS MALDITOS DIAS...

Con la pantalla negra de la noche de fondo, Vimes tuvo una visión de Ankh-Morpork. No era una ciudad, era un proceso, un peso sobre el mundo que distorsionaba el terreno en cientos de kilómetros a la redonda. Había gente que no la había visto en la vida, y sin embargo pasaba todos sus días trabajando para ella. Formaban parte de ella miles y miles de acres verdes, y también bosques. Ella los atraía hacia sí y los consumía...

...y a cambio devolvía el estiercol de sus corrales, y el hollín de sus chimeneas, así como acero sartenes todas las herramientas con que se preparaba su comida. Y también ropa, y modas e ideas y vicios interesantes, y canciones y conocimiento y algo que, si se miraba bajo la luz adecuada, se llamaba civilización. Aquello era lo que significaba civilizción.

Terry y Linn Pratchett. 2002. Ronda de noche.

La vella guardia

La guardia

A ninguno de ellos le habían enseñado nunca nada. Habían aprendido, en mayor o habitualmente en menor medida, los unos de los otros. Y Vimes sabía adónde llevaba ese camino. Por aquel camino los polis hacían rodar a los borrachos de la acera para quedarse con su calderilla y se aseguraban entre ellos que los sobornos eran meras propinillas, y la cosa empeoraba a partir de ahí.

Él estaba completamente a favor de captar reclutas en la calle, pero primero había que darles instrucción. Hacía falta alguien como Detritus que se pasara seis semanas gritándoles, y también darles lecciones sobre el deber y los derechos de los prisioneros y el 'servicio público'. Y entonces se los podías pasar a los monstruos de la calle, que serían quienes les explicaran todo lo demás, como por ejemplo la forma de pegar a alguien donde le quedara marca y en qué casos era buena idea colocarse un plato sopero de metal en la bragueta antes de meterte en una riña de bar.

Y si tenías suerte y ellos eran sensatos, encontraban un lugar entre la perfección imposible y el Foso donde pudieran ser polis de verdad: un poco deslustrados, porque el trabajo tenía ese efecto, pero no podridos.

Terry Pratchett. 2010. Ronda de noche.

Joves dragons

'N´hi ha molt que no entens sobre el meu senyor Morrolan. Amb totes les seves habilitats i fortaleses de caràcter, Morrolan encara és un jove Dragó. I ell ho sap.'

'Què vol dir ser un jove Dragó?'

'Vol dir veure el món amb un mateix al centre.'

'De debó? Mai he considerat Morrolan un egocèntric.'

'No ho és' va dir Teldra. 'No com s´usa normalment el terme. Hi ha una diferència súbtil però important, Vlad, entre pensa només en tu mateix, i veure el mon tal com t´afecta a tu'. De sobte va somriure. 'I la diferència, per cert, te a veure amb la cortesia'.

'M´ho hauras d´explicar?

'De debó, Vlad? D´alguna manera ho dubto.'

'Oh?.'

'Oh. Però... d´acord. Morrolan és generós, capaç de sacrificar-se, i sempre content de servir d´ajuda a un amic, però de vegades veu les coses primer de la perspectiva de com l´afectarà a ell. Vol dir que de vegades va a una situació preguntant-se què hauria de fer ell, en comptes de preguntar-se que ha de ser fet.'

'Això és molt súbtil, Teldra.'

'No tant súbtil com podries creure. O, més aviat, és un cas en el que les subtileses poden ser més grans. De vegades, per exemple, et trobes en una situació en el que allò que necessitar ser fet és no fer res en absolut; algú mirant-ho des de la pròpia perspectiva probablement no se n´adonarà. '

Vaig fer un só, intentant entendre-ho.

'Al darrer període d´Interregne - segons em va explicar el meu senyor Morrolan - ell erà un comandant de divisió, per sota de Sethra. Elll era un comandant eficient, però tenia el mal habit, quan li donaven una ordre, d´enviar suggerències a Sethra sobre el que ella hauria de fer amb la resta de l´armada per a donar-li suport a ell, no del tot capaç d´adonar-se que ella ja hauria pensat aquestes coses, i que era ella qui millor visió tenia de tota la divisió, i tenia el lloc per a prendre aquestes decisions. El resultat va ser un petit augment de fricció entre els comandaments, i una sèrie de retards en dur a terme les seves ordres. Les seves intencions eren bones, però ho veia tot des de la seva pròpia perspectiva.'

'Mmmm,' vaig dir. 'D´acord, veig el que dius. I sí, Morrolan és així de vegades. .... I com són els joves Issola?'

Teldrà va fer un somriure ràpid. 'Obsequiós fins al punt de ser irritant, o tímid fins al punt de la invisibilitat. I els joves Orientals?'

'Temeraris, arrogant, i convençuts de poder amb qualsevol cosa que camini, voli o nadi, i que coneixem totes les respostes a qualsevol cosa.'

Steven Brust. 2001. Issola.

Neu, 8 de març

Anunciada por todas las trompetas del cielo,

llega la nieve, y, revoloteando sobre los campos,

parece que no se posa; el aire blanco

oculta colinas y bosques, el río, el firmamento,

y vela la granja más allá del jardín.

Trineo y viajero detenidos, los pies del correo

demorados, todos los amigos lejos,

los de la casa se sientan en torno al hogar

en la tumultuosa intimidad de la tormenta.

...

Y cuando sus horas están contadas y el mundo

es todo suyo, se retira y sólo deja,

cuando el sol aparece, un Arte asombroso

que imita en lentas estructuras, piedra a piedra,

la labor del loco viento de la noche anterior,

la retozona arquitectura de la nieva.

Ralph Waldo Emerson. 1900. La nevada

Mientras los hombres dormían cayó la nieve

en grandes copos blancos sobre la ciudad gris,

furtivos, abandonándose en su caída,

silenciando el último tráfico de la soñolienta ciudad;

amortiguando, apagando, ahogando sus murmullos;

indolentes y incansables cayeron flotando:

en silencio han salpicado y velado calles, tejados, verjas;

ocultando diferencias, lo quebrado han hecho liso,

en ángulos y grietas se amontonan y navegan.

Toda la noche cayó, y cuando hubo formado una capa

de quince centímetros de floja liviandad,

el cielo alto y helado se llevó las nubes;

y todos despertaron ante esa nueva claridad

de alba invernal, ese extraño resplandor mundano:

el ojo maravillado: maravilla ante la cegadora blancura

el oído escuchaba el silencio del aire solemne;

ni rueda giraba ni pie hollaba,

y los ruidos de la mañana fueron pocos y débiles.

Luego oí a los niños que iban a la escuela,

se reunieron en torno al maná de cristal para helarse

la lengua al probarlo, con las manos hicieron bolas;

o alborotaban en desorden, hundiéndose hasta las rodillas

u observaban desde su asombro de musgo blanco,

'¡Mira los árboles!, gritaban, ¡Oh, mirad los árboles!'

Con poca carga unos carros avanzan a duras penas,

siguiendo el camino blanco y desolado,

las gentes del campo ahora dispersadas:

pero asoma ya el sol, pálido se muestra

junto a la cúpula de San Pablo, y nos lanza

sus brillantes rayos, despertando el bullicio del día.

Pues ahora se abren las puertas, se emprende la guerra

a la nieve, y hombres sombríos en número incontable

forman grises senderos, hacia su labor caminan:

pero ni siquiera ellos sienten el peso de la zozobra,

en otra parte está su mente; callan la palabra cotidiana,

duerme el pensamiento cotidiano de pena y trabajo

al contemplar la belleza que les recibe, aunque el hechizo lo han roto.

Robert Bridges. 1890. Nieve en Londres.

el camí de l´infern

Procurando lo mejor, estropeamos a menudo lo que está bien. William Shakespeare

Hay que tener cuidado al elegir a los enemigos porque uno termina pareciéndose a ellos. Jorge Luis Borges

En los momentos de crisis, sólo la imaginación es más importante que el conocimiento. Albert Einstein

Olvido es venganza y perdón, la única venganza, el único perdón. Jorge Luis Borges

No dejes de crecer la hierba en el camino de la amistad. Platón

Lo único capaz de consolar a un hombre por las estupideces que hace, es el orgullo que le proporciona hacerlas. Oscar Wilde

El que escucha música siente que su soledad, de repente, se puebla. Robert Browning

La música es ruido que piensa. Víctor Hugo

Respondre apropiadament...tant escàs...

'Jo en sé poc de petroli, Vlad, però sí que sé que ets força hàbil en l'art de la cortesia'.

'Ja'

'És la pura veritat, Lord Taltos. Així has sobreviscut durant tant de temps al món on has viscut - o per ser més exactes als móns-.'

(...)

'Okey' vaig dir a Teldra. 'Mira, et concedeixo que amb els anys he apres que no té sentit fer que una situació dolenta empitjori, i que és menys treball sortir d´una situació difícil amb paraules que amb una espasa, i que les paraules, tot i ser potencialment mortals, són menys mortals que una daga Morganti. Però no crec que això sigui el mateix que ser cortés.'

'Crec, Lord Taltos, que és el mateix. I saps més que això, si me permets dir-ho. Saps quan un insult casual és de fet cortés, en les circumstàncies - i quan no. Saps quan fer una burla fàcil, i quan no ha de ser tant fàcil, però segueix sent necessària. D'això parlo. I saps quants de la meva gent - i la teva - mai han après aquestes lliçons que et semblen tant fàcils a tu?

És realment una qüestió de prendre l'acció apropiada a les circumstàncies. Estic segur que te n´adones que podria mantenir aquesta conversa amb pocs altres que conegui. A alguns els avergonyiria, a altres merament els confondria'

'És una habilitat necessària per la supervivència, Teldra'.

'Sí, ho és.'

(...)

'Tot és qüestió de fer lo apropiat. O actuar tal com la situació demanda'

'Fer lo apropiat. No pares de repetir-ho Teldra. Quan algú se m´apropa i diu: Fora del mig, bloqueges el camí... és apropiat doblegar-se i dir sí senyor? És apropiat sugerir que la seva mare era una foca desdentada? O tranquilament apartar-se del seu camí? O pixar-te a la seva bota? O pretendre que l´ignores? O posar-li un ganivet a l'ull esquerre? Qué vol dir apropiat? de totes maneres.'

'Qualsevol d´aquestes coses pot ser apropiada, Vlad, i m'atreveixo a dir que en diferents circumstàncies podries fer-les totes. Però tu sempre o quasi sempre esculls correctament. I no és qüestió d´instint, sinó d´observació, atenció al detall i experiència. Una acció apropiada vol dir avançar en els teus objectius, però no danyar sense voler a ningú més.'

' No danyar... sense voler...'

'Sí'

'Pels pits de Verra, ets freda com el gel, Teldra'

'Sí, suposo. Com tu.'

'Jo? No sóc fred. No hem quedat que sóc l'ànima de la compasió i la cortesia'

'Sí' va dir Teldra somrient. 'Ho ets? Però només quan és apropiat'.

Steven Brust. 2001. Issola

Categòricament

Les categories, si m´excusseu una breu disgressió són una manera útil de tractar amb coses que no coneixes, mentre no t'hi aferris massa, i oblidis que les coses salten d'una categoria a un altra, i que de vegades tota una categoria tomba i es converteix en una cosa diferent. És útil, per exemple, classificar el teu objectiu a assessinar com un bruixot, si ell n'és un, però si t'aferres massa a la categoria, t'avergonyirà si de sobte et treu un ganivet.

...

Steven Brust. 2001. Issola.

el viatge infinit

Oh capità, el meu capità! Ha acabat el nostre espantós viatge,
La nau ha salvat tots els esculls, hem guanyat el cobejat premi,
Ja arribem a port, ja sent les campanes, ja el poble acudeix exultant,
seguint amb la mirada la ferma quilla, de la nau resolta i audaç,
Mes oh cor!, cor!, cor!

Sagnia de gotes vermelles
on en la coberta en meu capita jau
caigut fred i mort

Oh capità, el meu capità! alça't i escolta les campanes,
Alça't, per a tu flameja la bandera, per tu sona el clarí,
Per tu són rams i corones guarnides, per tu la multitud s'amuntega a la platja,

Per tu alça els seu clam la multitud influent, girant els rostres cap a tu, anhelants.

Aquí capità! pare volgut!
Que el teu cap descansi en el meu braç!
Només és un somni que en la coberta
hagis caigut fred i mort

El meu capità no respon, els seus llavis estan pàl·lids i immòbils,
mon pare no sent el meu braç, no té pols, ni voluntat,
La nau ancorada, sana i estalvia; el viatge, acabat i conclòs.
De l'horrible viatge la nau victoriosa arriba amb el seu trofeu,
Oh platges, exulteu! Oh campanes, soneu!
Mes jo amb passos fúnebres,
Recorreré la coberta on el meu capità jau,
caigut fred i mort.

Walt Whitman. 1865. Oh captain, my captain

Hi ha música...

Hi ha musica...

Hi ha musica....

El camí partit

De totes maneres, ja era massa tard pels dos germans. Ja feia temps que havien pres camins molt diferents i únicament els vincles de sang havien fet que mantinguessin un diàleg sense veritable complicitat. Tot i que encara compartien els mateixos ideals, cadascun s´havia de quedar en la seva banda de mar, cadascun havia d´avançar pel seu camí, al seu ritme, fins al final.

Amin Maalouf. 2004. Orígens

Nacionalistes.... patriotes?

Massa sovint es tendeix a assimilar aquestes dues actituds i a considerar que el nacionalisme és una forma accentuada de patritotisme. En aquell temps - i sens dubte també en altres èpoques - la veritat era un altra: el nacionalisme era exactament el contrari del patriotisme. Els patriotes somiaven en un Imperi on podrien coexistir molts pobles, de parles diverses i amb creences diverses, però units per una voluntat comuna de construir una gran pàtria moderna que pogués infondre en els principis precontizats per Occident la subtil saviesa de les ànimes orientals. Els nacionalistes, en canvi, somiaven en la dominació total si pertanyien a l'ètnia majoritària, o en el separatisme si pertanyien a comunitats minoritàries; el miserable Orient d´avui dia és el monstre que va néixer d'aquests dos somnis conjugats.

Amin Maalouf. 2004. Orígens.

Justicia...

"Si la única herramienta que tiene es un martillo, pensará que cada problema que surge es un clavo."

Mark Twain

"Un hombre que tiene un alma hermosa tiene siempre cosas hermosas que decir; pero un hombre que dice cosas hermosas no tiene necesariamente el alma hermosa."

Confucio

"Cuando un hombre pide justicia es que quiere que le den la razón."

Santiago Rusiñol i Prats

Esperança

Es la esperanza esa cosa con plumas con plumas

que se posa en el alma,

y sin palabras su canción entona

y nunca se calla,

y más dulce se escucha en el vendaval;

y poderosa ha de ser la tormenta

que pueda abatir al pequeño pajarito

que a tantos abrigó.

Lo he escuchado en las tierras más frías,

y en los mares más extraños;

mas nunca en la penuria

me pidió una migaja.

Emily Dickinson. (1830 - 1886). La esperanza, esa cosa con plumas