Papa se pasó la mano por la mejilla, como consultando con las arrugas.
Ivan Doig. 2011. Una temporada para silbar.
divendres, 4 de novembre del 2011
dissabte, 1 d’octubre del 2011
La informació desigual en un mercat.
No va ser fins que un economista anomenat George Akerlof va publicar un article revolucionari al 1970 que la professió se´n va adonar com de profund i dramàtic podia ser el problema.
Akerlof va escollir com exemple el mercat de cotxes usats i mostrava com fins i tot si el mercat és molt competitiu, no pot funcionar si els venedors saben molt sobre la qualitat dels cotxes i els venedors no. Posem un exemple, diguem que la meitat dels cotxees usats a la venta són 'préssecs' i l´altra meitat 'llmones'. Els préssecs valen més per als possibles compradors que per als venedors, diguem 5.000 per als possibles compradors i 4.000 per als venedors. Les llimones són trossos de bassura. Els venedors saben si els cotxes que venen són llimones o préssecs. Els compradors ho han d´endevinar.
Un comprador a qui no li importi fer una juguesca justa, podria pensar que alguna cosa entre 2000 i 2500 euros seria un preu raonable per un cotxe amb un 50% de possibilitats de ser un préssec i un 50% de ser una llimona. El venedor, però, no s´enfronta a una possibilitat del 50/50: el venedor sap del cert si el cotxe és un préssec o una llimona. El problema és que un venedor amb una llimona et treuria de les mans els 2.500 euros, però el venedor qmb un pressec els trobaria insultants. Si vas oferint 2500 euros, ràpidament descobriras que només les llimones són a la venta. Per suposat pagant 4.005 euros et vendrien els préssecs, però les llimones no desapareixerien, i 4005 euros no és un preu atractiu per un cotxe per només 50% de possibilitats de funcionar correctament.
(...) En aquest escenari no hi ha mercat. (...). Si uns en saben més que uns altres sobre la qualitat del producte, els productes de major qualitat no seran bescanviats, o no gaire.(...) Esperaries que els venedors es benefissiessin de la major informació interna, pero de fet no hi ha guanyadors.(...) El mercat hauria d´existir i no ho fa per la força corrosiva de la informació interna.
(...) No només involucra cotxes de segona ma, també l´amoblat dels pisos de lloguer, els restaurants en llocs molt turístics.
Tim Harford. 2006. The undercover economist.
Akerlof va escollir com exemple el mercat de cotxes usats i mostrava com fins i tot si el mercat és molt competitiu, no pot funcionar si els venedors saben molt sobre la qualitat dels cotxes i els venedors no. Posem un exemple, diguem que la meitat dels cotxees usats a la venta són 'préssecs' i l´altra meitat 'llmones'. Els préssecs valen més per als possibles compradors que per als venedors, diguem 5.000 per als possibles compradors i 4.000 per als venedors. Les llimones són trossos de bassura. Els venedors saben si els cotxes que venen són llimones o préssecs. Els compradors ho han d´endevinar.
Un comprador a qui no li importi fer una juguesca justa, podria pensar que alguna cosa entre 2000 i 2500 euros seria un preu raonable per un cotxe amb un 50% de possibilitats de ser un préssec i un 50% de ser una llimona. El venedor, però, no s´enfronta a una possibilitat del 50/50: el venedor sap del cert si el cotxe és un préssec o una llimona. El problema és que un venedor amb una llimona et treuria de les mans els 2.500 euros, però el venedor qmb un pressec els trobaria insultants. Si vas oferint 2500 euros, ràpidament descobriras que només les llimones són a la venta. Per suposat pagant 4.005 euros et vendrien els préssecs, però les llimones no desapareixerien, i 4005 euros no és un preu atractiu per un cotxe per només 50% de possibilitats de funcionar correctament.
(...) En aquest escenari no hi ha mercat. (...). Si uns en saben més que uns altres sobre la qualitat del producte, els productes de major qualitat no seran bescanviats, o no gaire.(...) Esperaries que els venedors es benefissiessin de la major informació interna, pero de fet no hi ha guanyadors.(...) El mercat hauria d´existir i no ho fa per la força corrosiva de la informació interna.
(...) No només involucra cotxes de segona ma, també l´amoblat dels pisos de lloguer, els restaurants en llocs molt turístics.
Tim Harford. 2006. The undercover economist.
Afecte
Nunca aprecies a alguien de quien no puedas fiarte, le había dicho Cruz. Puede que te consideres un chico listo que puede apreciar a alguien y aún así mantener los ojos abiertos. Pero hay algo relacionado con el afecto, no sé qué es, que distrae la atención.
Takashi Matsuoka. 2006. El honor del samurái.
Takashi Matsuoka. 2006. El honor del samurái.
diumenge, 28 d’agost del 2011
La distracció dels grans riscos
I si en l'ésser humà hi hagués un circuit de conveniència que fes que no pogués arribar a tenir una consciència real de les catàstrofes inevitables - la mena de tragèdies que passaran, algun dia, sens dubte - fins que passen? Pot ser sigui una valuosa qualitat per viure esquivant la por. O un mecanisme per evitar allò que t'irrita. Al nostre país hi ha terratrèmols, actes terroristes,...: la consciència de control de la crisi deu haver arribat a uns nivells altíssims. Les advertències i les reiteracions de les advertències per prevenir els riscos ho inunden tot. D'una banda, això fa que augmenti la consiciència de crisi fins a uns nivells colossals, i de l'altra, en el moment que un s'atura a pensar sobre tot això comença a considerar-ho com una cosa dels altres. Qualsevol que sigui la situació de perill, ell és l´únic que no s'inclou en el còmput del desastre.
Potser aquest és el gran problema. Les qüestions irresoltes es van acumulant, i mentre el temps va seguint el seu curs, s'inflen com l interès bancari. Tant si en som conscients com si no, desviem la vista del rerefons del paisatge i, amb el tragí i l'atabalament de la vida de cada dia, distraiem el pressentiment que s´esdevindrà alguna cosa terrible. Bloquegem el pànic de precipitar-nos al desastre amb les inquietuds de les coses immediates i anem tirant endavant com podem mentre deixem pendents les coses que requereixen ser considerades i sospesades.
Kyoichi Katayama. 2006, Japó. L'any de Saeko.
Potser aquest és el gran problema. Les qüestions irresoltes es van acumulant, i mentre el temps va seguint el seu curs, s'inflen com l interès bancari. Tant si en som conscients com si no, desviem la vista del rerefons del paisatge i, amb el tragí i l'atabalament de la vida de cada dia, distraiem el pressentiment que s´esdevindrà alguna cosa terrible. Bloquegem el pànic de precipitar-nos al desastre amb les inquietuds de les coses immediates i anem tirant endavant com podem mentre deixem pendents les coses que requereixen ser considerades i sospesades.
Kyoichi Katayama. 2006, Japó. L'any de Saeko.
dimarts, 23 d’agost del 2011
Les xarxes del risc, visió japonesa
A la vida tots sense excepció hem d'assumir riscos. (...). Les empreses no protegeixen els seus empleats del perill. El Govern va desmantellant la cobertura social dels ciutadans. La cooperació territorial i els vincles familiars s'han fos. El perill, cadascú se l'ha de carregar tot sol a l'esquena.
Kyoichi Katayama. 2006, Japó. L'any de Saeko.
Kyoichi Katayama. 2006, Japó. L'any de Saeko.
dimarts, 16 d’agost del 2011
Subtil
Als joves d´avui dia els agrada la maionesa i coses per l´estil, oi? Doncs això es pot deure al fet que han perdut sensibilitat al paladar. Com que estan tensos, ja no perceben els sabors subtils i delicats. Cada vegada els agrada més menjar més dolç, més salat, més àcid. I comencen a preferir els sabors forts, com els dels menjars porqueria o els dels plats combinats. Diuen que es necessita pau i tranquil·litat per assaborir una infusió.
Kyoichi Karayama. 2006. L´any de Saeko
dissabte, 30 d’abril del 2011
El rencor és un reconeixement del fracàs. Joaquim Fuster
El rencor és un reconeixement del fracàs.
Joaquim Fuster
diumenge, 20 de febrer del 2011
Extrems

Nunca he abrigado el deseo de acabar con la pobreza o salvar a mujeres caídas. Desconfío profundamente, siempre ha sido así, de quienes quieren hacer estas cosas: por regla general hacen más mal que bien y, a tenor de mi experiencia, su deseo de poder, de controlar a los demás, es mucho mayor que el de cualquier hombre de negocios.
Iain Pears. 2009. La caída de John Stone.
dilluns, 14 de febrer del 2011
Intolerable
A don Alejo Carpentier no lo conozco. Alguna vez tendré que verlo. Tengo que decirle:
- Mire, don Alejo, yo creo que usted nunca ha de haber oído hablar del Mingo Ferreira. Él es un compatriota mío que dibuja con gracia y con drama. Me acompañó durante años en las sucesivas aventuras de los diarios y las revistas y los libros. Trabajó a mi lado y algo supe de él, aunque poco. Él es un tipo sin palabras. Lo que a él le salen son dibujos, no palabras. Viene de Tacuarembó, es hijo de un zapatero; siempre fue pobre.
Y decirle:
- En Montevideo, él se ligó varias prisiones y palizas. Una vez estuvo preso durante algunos meses, cerca de un año, creo, y cuando salió me contó que en el lugar donde estaban encerrados se podía leer en voz alta. Era un galpón inmundo. Los presos se amontonaban uno encima del otro, rodeados de fusiles, y no podían moverse ni para mear. Cada día uno de los presos se paraba y leía para todos.
Yo quería contarle, don Alejo, que los presos quisieron leer El siglo de las luces y no pudieron. Los guardias dejaron entrar el libro, pero los presos no pudieron leerlo. Quiero decir: Lo empezaron varias veces y varias veces tuvieron que dejarlo. Usted les hacía sentir la lluvia y los olores violentos de la tierra y de la noche. Usted les llevaba al mar y el estrépito del oleaje rompiendo contra la quilla del buque y les mostraba el latido del cielo a la hora en que nace el día y ellos no podían seguir leyendo eso.
<< Días y noches de amor y de guerra>> EDUARDO GALEANO
dissabte, 29 de gener del 2011
Llibres
Una obra de ficción interesante, por paradójica que pueda parecer esta afirmación, satisface nuestro amor a la verdad, no el amor a los hechos expresados con nombres y fechas reales, sino a esa verdad más elevada, la de la naturaleza y los principios, que es una ley primitiva del pensamiento humano.
James Fernimore Cooper. 1820 - 1822. Early Critical Essays. Extret de: Lauren Groff. 2008. Los monstruos de Templeton.
dimecres, 19 de gener del 2011
Ratonera
Y ese silencio, el de su larga pausa mientras digería la información, llenó el pasillo y mi corazón y alma con tal presión invasora que no me dejó respirar. Yo nunca me clasifiqué a mi misma como las demás niñas. Era diferente, no era de su especie. Nunca pensé que mi futuro iba a ser como el de ellas. Pero ahora sabía que eso era falso, que yo era exactamente como las demás: se esperaba que entregara mi vida a una casa, un marido y unos hijos. se suponía que dejaría mis estudios naturalistas, mi cuaderno y mi amado río. Había algo perverso en toda esa costura y cocina que intentaban imponerme, en esas lecciones pesadas que yo esquivaba y rechazaba. Me entró calor y frío a la vez. Mi vida no estaba junto a mi planta después de todo. Mi vida estaba confiscada. ¿Cómo no lo había visto? Estaba atrapada. Un coyote con la pata en el cebo.
Jacqueline Kelly. 2009. La evolución de Calpurnia Tate.
diumenge, 9 de gener del 2011
Boires
Procurando lo mejor, estropeamos a menudo lo que está bien. William Shakespeare
No dejes de crecer la hierba en el camino de la amistad. Platón
Lo único capaz de consolar a un hombre por las estupideces que hace, es el orgullo que le proporciona hacerlas. Oscar Wilde
Olvido es venganza y perdón, la única venganza, el único perdón. Jorge Luis Borges
El hombre bueno casi siempre se aburre de sus rencores. Pero siempre hay un rencor que confirma la regla. Mario Benedetti
dissabte, 1 de gener del 2011
Decisions?
A veces, cuando voy solo a la granja (...) me viene a la mente las palabras de Publio Airo: Amor animi arbitrio sumitur, non ponitur: decidimos amar, pero no dejar de amar. Fue una de las pocas enseñanzas que mi borracho profesor particular me transmitió durante mi infancia en Burlington. Creo que puede aplicarse tanto a Anna como a mi padre, aunque quizá en sentidos opuestos. Jamás podré decidir dejar de amar a Anna; está hondamente grabada en mi corazón, como una veta en la roca de las profundidades de la Tierra. Y, aunque habría preferido no amar a mi padre, no pude evitarlo.
Lauren Groff. 2008. Los monstruos de Templeton.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)