I si en l'ésser humà hi hagués un circuit de conveniència que fes que no pogués arribar a tenir una consciència real de les catàstrofes inevitables - la mena de tragèdies que passaran, algun dia, sens dubte - fins que passen? Pot ser sigui una valuosa qualitat per viure esquivant la por. O un mecanisme per evitar allò que t'irrita. Al nostre país hi ha terratrèmols, actes terroristes,...: la consciència de control de la crisi deu haver arribat a uns nivells altíssims. Les advertències i les reiteracions de les advertències per prevenir els riscos ho inunden tot. D'una banda, això fa que augmenti la consiciència de crisi fins a uns nivells colossals, i de l'altra, en el moment que un s'atura a pensar sobre tot això comença a considerar-ho com una cosa dels altres. Qualsevol que sigui la situació de perill, ell és l´únic que no s'inclou en el còmput del desastre.
Potser aquest és el gran problema. Les qüestions irresoltes es van acumulant, i mentre el temps va seguint el seu curs, s'inflen com l interès bancari. Tant si en som conscients com si no, desviem la vista del rerefons del paisatge i, amb el tragí i l'atabalament de la vida de cada dia, distraiem el pressentiment que s´esdevindrà alguna cosa terrible. Bloquegem el pànic de precipitar-nos al desastre amb les inquietuds de les coses immediates i anem tirant endavant com podem mentre deixem pendents les coses que requereixen ser considerades i sospesades.
Kyoichi Katayama. 2006, Japó. L'any de Saeko.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada